Maria Callas, una de les veus més grans del segle XX, va ser una noia que va patir privació emocional en un orfenat de Nova York.
Georges Brassens era un noi rebel que, gràcies a un professor d'institut, va descobrir la poesia, mitjançant la qual va canalitzar la seva rebel·lió...
Aquests són només dos exemples de resiliència citats al llibre «Els aneguets lletjos» de Boris Cyrulnik, que és probablement la veu més coherent sobre el tema i el seu màxim defensor.
Segons Cyrulnick,«La resiliència no és un catàleg de qualitats que un individu pugui posseir. És un procés que, des del naixement fins a la mort, ens teixeix incessantment, lligant-nos al nostre entorn».
(Aquest article continua el anterior publicat en aquest blog: Resiliència (I): La resposta a la incertesa del moment?)
Però, què és la resiliència?
La resiliència és la capacitat dels éssers humans de superar períodes de dolor emocional i situacions adverses, en sortir-ne més forts.
La Dra. Rafaela Santos, neuropsiquiatra i presidenta de l'Institut Espanyol de la Resiliència, proposa:«Hem de treballar per desenvolupar la resiliència com la capacitat d' afrontar les adversitats de la vida i sortir-ne més forts; no només resistir, suportar, patir... sinó aprendre que formen part de la vida».
En altres paraules, l'adversitat és una part inseparable de la vida, i la resiliència no és una cosa amb què neixes, sinó una cosa que has de "treballar per desenvolupar"i fomentar com a resposta adequada.
Què ens diu la neurociència sobre la resiliència?
La neurociència considera que les persones amb un grau més alt de resiliència es comporten d'una manera més equilibrada emocionalment en situacions estressants, afrontant millor la pressió. Això els dona una sensació de control davant dels esdeveniments adversos i una major capacitat per afrontar situacions difícils i estressants.
Des d'un punt de vista més biològic, la resiliència també produeix una resposta neurofisiològica i endocrina com a reacció als estímuls ambientals.
S'ha descobert que simplement recordar un trauma o una situació estressant, així com experimentar-la, activa diverses parts del cervell, concretament les àrees responsables de la memòria i la vigilància: primer, l'amígdala i l'hipocamp, i una mica més tard, el còrtex prefrontal.
Hi ha una activació bidireccional entre cadascun dels tres elements cos-ment-emoció, en la qual qualsevol record d'una situació estressant desencadenarà una reacció al nostre cos, i qualsevol situació física en què experimentem patiment activarà la nostra ment, i ambdós donaran lloc a una resposta emocional.
El patiment psicològic provoca canvis bioquímics en nosaltres, que es poden detectar en anàlisis de saliva, per exemple, entre els quals destaca l'augment de cortisol, que indica un increment de la vigilància o l'hiperalerta, així com una concentració en el problema.
L'excés de cortisol provoca dèficits en el desenvolupament i la reproducció cel·lulars, així com una reducció de les respostes immunitàries adequades. Això explicaria (almenys parcialment) el que s'observa en persones sotmeses a un estrès intens o a llarg termini: una disminució del pensament assertiu, una reducció de la creativitat i la proactivitat, la freqüència d'idees estereotipades (repetició de patrons), així com la disfunció sexual.
A més, en aquestes circumstàncies, el nostre cervell activa la Xarxa Positiva de la Tasca (TPN), que ens posa en un mode d'omplir formularis, seguir protocols i, sobretot, no córrer riscos, fent les coses d'acord amb les normes establertes per protegir-nos. Aquest sistema s'activa en situacions perilloses com a resposta de supervivència, en moments en què el nostre cervell considera que no hem de perdre temps i energia buscant solucions noves, sinó que hem de fer el que ja sabem que funciona. Aquest sistema és necessari per a la supervivència en situacions perilloses, però mantenir-lo activat constantment, com passa quan estem sota un estrès sever o en situacions dramàtiques continuades, és perjudicial per a la nostra salut i entorpeix la nostra capacitat d'aprendre en situacions que requereixen una resposta innovadora.
En resum: el cortisol minva la resiliència. Per tant, enfortir la nostra resiliència també té un impacte en la nostra salut física.
Quan aconseguim connectar amb el nostre entorn, amb les persones del nostre voltant que són models a seguir, o quan veiem les dificultats a què ens enfrontem com a reptes a superar, el nostre cervell reconeix que estem en una situació d'entrenament i aprenentatge, i activa altres sistemes i circuits que ens ajuden a sortir de la situació més forts.
Ens referim al sistema d'oxitocina-dopamina-serotonina i a les endorfines, substàncies que promouen les relacions amb els altres, ens donen energia per repetir allò que ens beneficia i ens proporcionen benestar, mentre el nostre cervell activa el sistema neural de la creativitat (DMN) (DMN: acrònim del seu nom tècnic, Default Mode Network), que activa les connexions cerebrals, promou la neuroplasticitat, és a dir, la creació de nous circuits o noves respostes a les circumstàncies, i tot això en un entorn d'obertura a noves idees. És evident que aquest estat és l'adequat per actuar amb resiliència o, en altres paraules, sense aquest estat no és possible ser resilient.
Aquest sistema de creativitat és antagonista del sistema de compliment, cosa que és lògica, ja que o bé ens estem salvant d'una situació que amenaça la nostra supervivència o bé estem ideant noves maneres de resoldre situacions. La primera opció és tan forta i està tan arrelada en nosaltres que prevaleix sobre qualsevol altra opció. Per tant, el primer que hem de fer per evitar bloquejar-nos pels reptes constants que ens presenta la vida és activar el nostre sistema neural de creativitat. El contacte amb altres persones que apreciem, l'alegria i el pensament positiu són algunes de les maneres d'activar-lo.
En conclusió
La resiliència pot i hauria de ser la resposta a situacions complexes i difícils com les que el món està vivint actualment i que ens estan afectant, però la resiliència no ve de sèrie; hem de treballar-hi, no deixar-nos portar per la rutina o pel que ja sabem i fem, sinó sortir de la nostra zona de confort i afrontar els reptes diaris que sorgeixen en qualsevol altra situació traumàtica o complicada amb entusiasme i determinació.
Les característiques descrites en aquest document ens ajudaran a ser més resilients, però per desenvolupar aquesta capacitat, no és necessari que la persona que ha patit un trauma psicològic o una situació perjudicial s'enfronti a les dificultats de la vida sentint-se acollida en un entorn d'emporten emocionalment.
Com a reflexió final:
• Intentem mantenir el contacte amb tants amics i éssers estimats com sigui possible.
• Gestionem les nostres emocions, moderant les desagradables o negatives (por, ràbia, tristesa...) i fomentant les agradables o positives (alegria, satisfacció, amor...).
• D'aquesta manera, activarem les solucions que hem programat en el nostre sistema cos-ment-emoció i que hem comentat al llarg d'aquest article.
• Mantinguem l'esperança i l'optimisme com a antídot a les pors generades en situacions de conflicte armat o de confrontació social com la que estem vivint actualment.
Si seguim aquestes directrius per desenvolupar la nostra resiliència, sens dubte aprendrem i ens farem més forts, convertint-nos en persones més resilients.